Vinyes verdes vora el mar de Josep Maria de Sagarra

Vinyes verdes vora el mar

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina…
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor…
Dins del cep s’adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d’or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor…

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard…
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

Josep Maria de Sagarra

Comentari:

Vinyes Verdes vora el mar és un poema de Josep Maria de Sagarra, un autor de finals del segle XIX i principis del XX.

La obra va ser escrita a principis del segle XX. El tema principal en el es basa és el plaer de viure, destaca ell seu optimista, les sensacions físiques i l’exaltació de la bellesa de la terra. Vinyes Verdes vora el mar és una de les poesies més coneguda de l’autor i musicada.

Se centra en la descripció del paisatge, tot el poema és com un quadre. Per aquest motiu, utilitza una gran gama de colors: el verd (vinyes) n’és el protagonista, i després també apareix el blau (mar). La natura és bucòlica, estable i harmònica, i el color verd n’accentua la seva joventut. Les referències fetes al fruit de la vinya (el raïm) són una manera ideològica de veure una natura al servei de l’home, productiva.

Més tard, compara l’home amb un cep, i diu que aquest cep està en soledat, és a dir, se sent sol.

A l’última estrofa podem observar com la natura exterior pren les dimensions del raïm, i aquesta miniatura que fa la podem entendre com una interiorització del paisatge per part de l’autor.

Hi ha una tornada en el primer i últim vers de cada estrofa, i aquí es veu el gènere al qual pertany: la cançó; donant-li  una musicalitat i una gran riquesa estètica.

 

L’autor utilitza molts paral·lelismes a la tornada:

“Vinyes verdes, dolç repòs,

Vinyes verdes soledat”

 

Una altre característica molt destacada d’aquest poema és la gran descripció del paisatge i elements naturals típics del segle XIX-XX com a mitjà per expressar els seus sentiments i provocar emocions al lector utilitzant un llenguatge molt adjectivat.

 

L’estructura del poema consta de:

 

7 estrofes, de 4 versos heptasíl·labs, amb una rima consonant encadenada i d’art major.

 

 

Vora la mar de Jacint Verdaguer

VORA LA MAR

Al cim d’un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap a ponent declina
me’n pujo a meditar.

Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes
que m’ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
d’evori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons:

vaixells que amb veles i aparell s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig:

idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que s’endú amb l’essència
l’esmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen
dieu-me què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
¿per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
¿quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?

Caldetes, 10 de gener de 1883

Jacint Verdaguer.

Comentari:

Vora la mar és un poema de Jacint Verdaguer, un autor del segle XIX.

És un autor que utilitza una gran varietat temàtica (religió, lírica i pàtria), una riques lingüística molt gran sobretot amb elements vinculats amb la natura (ja que venia d’un poble d’Osona), té una gran capacitat imaginativa i barreja elements cultes i populars.

 

Les característiques més romàntiques de les seves obres són:

el temperament idealista i rebel, el nacionalisme, la nostàlgia i l’enyorança, l’atracció per la natura i la concepció romàntica de la poesia.

 

El poema està publicat dins de Flors de Calvari, i en el moment de l’enfrontament de Verdaguer amb l’església, el bisbe de Vic i el comte de Comillas, problemes que podem notar en algun vers del poema. El poema forma part de Canigó.

 

El poema s’inicia en el punt del crepuscle d’un dia, i s’organitza amb un joc de focalitzacions entre grans espais vitals i els detalls de primer pla.

Sobtadament, al vers 13 el poema canvia de temps i apareix el passat, i durant tot el poema és veu un to elegíac, amb la pèrdua de somnis i records.
Com al poema de J.M de Sagarra, passa de d’una part exterior a una interior, de la grandària (el món referencial) a la petitesa (el concepte).

Al poema Verdaguer presenta una gran descripció del paisatge (sobretot marí) i de la natura. També hi podem observar una utilització d’onomatopeies (“ai!) i moltes preguntes retòriques (“¿per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?”), que ens porten a veure una de les seves principals característiques: l’enyorança.

 

Estructura del poema consta de:

10 estrofes de 4 versos decasíl·labs i hexasíl·labs, am rima consonant encadenada i d’art major els senars i menor el parells.

Lo mariner, cançó popular

Lo mariner:

A la vora de la mar
hi ha una donzella,
hi ha una donzella,
que en brodava un mocador;
és per la reina,
és per la reina.

Quan en fou a mig brodar
li manca seda,
li manca seda;
gira el ulls envers la mar
veu una vela,
veu una vela.

Veu venir un galiot
tot vora terra,
tot vora terra;
en veu venir un mariner
que una nau mena,
que una nau mena.

Mariner, bon mariner:
que en porteu seda?
que en porteu seda?
De quin color la voleu,
blanca o vermella?,
blanca o vermella?

Vermelleta la vull jo,
que és millor seda,
que és millor seda.
Vermelleta la vull jo,
que és per la reina,
que és per la reina.

Pugeu a dalt de la nau
triareu d’ella
triareu d’ella.
Ai no! No hi puc pujar
no tinc moneda,
no tinc moneda.

El meu pare té les claus
de l’arquimesa,
de l’arquimesa.
No quedeu per diners no,
gentil donzella, gentil donzella.

No quedeu per diners no,
gentil donzella,
gentil donzella.
No quedeu per diners, no,
prou fio d’ella,
prou fio d’ella.

La donzella entra a la nau,
tria la seda,
tria la seda.
Mentre va mercadejant
la nau pren vela,
la nau pren vela.

Mar endins amb el botí
promte navega,
promte navega.
Marine es posa a cantar
cançons novelles,
cançons novelles.

Amb el cant del mariner
s’ha dormideta,
s’ha dormideta,
i amb el sorrol de la mar
ella es desperta,
ella es desperta.

Quan ella s’ha despertat
ja no veu terra,
ja no veu terra,
la nau és en alta mar,
pel mar navega
pel nar navega,

Mariner, bon mariner,
torneu-me a terra
torneu-me a terra,
perquè els aires de la mar
m’en donen pena
m’en donen pena.

Això si que no ho faré,
que heu de ser meva,
que heu de ser meva;
set anys que vaig pel mar
per vos donzella,
per vos donzella.

Cent llegües dins de la mar
lluny de la terra
lluny de la terra
De tres germanes que som,
sóc la més bella,
sóc la més bella.

L’una porta vestit d’or,
l’altre de seda,
l’altre de seda,
i jo pobreta de mi,
de sargil negre,
de sargil negre.

L’una es casada amb un Duc,
l’altra és princesa,
l’altra és princesa,
i jo pobreta de mi,
sóc marinera,
sóc marinera.

No sou marinera, no,
que en sereu reina,
que en sereu reina,
que sóc el fill del rei
de l’Anglaterra,
de l’Anglaterra.

Comentari:

A la vora de la mar, és una cançó popular d’origen català del segle XVI-XVII, tot i que trobem versions a diversos llocs d’europa, coneguda per “Lo Mariner”. És anònima i s’ha anat modificant a causa de la transmissió oral, és a dir el poble la cantava i la coneixia però ningú la va redactar per escrit en cap tipus de document. Aquest fer dificulta que en poguem conéixer l’autor i la data de creació amb exactitud. Els temes tractas en aquest tipus de poesia són sobretot situacions de la vida quotidiana, ja que eren molt propers a la gent del poble: tractaven sobre les feines, els oficis, les festes tradicionals com el Nadal, i fins i tot sobre el tema de l’amor no correspost, que és la idea principal d’aquest poema.

En aquella època, era típic raptar a les donzelles i portar-les al mercat com esclaves.  El tema principal d’aquesta cançó es basa en aquest fet amb la diferència que el mariner està enamorat de la donzella, raó per la qual la rapta. La noia no es vol casar a causa de la baixa classe social del mariner, però ell li diu que és el fill del rei d’Anglaterra i per aquest motiu acabaran junts.

Utilitza, com Josep Maria de Sagarra, molts paral·lelismes i repeticions (tornada). La base del poema és el diàleg entre els personatges de la cançó.

Per donar musicalitat a aquest poema hi trobem una alternança de rima consonant i assonant que li dóna un ritme a la cançó.

 

Estructura del poema consta de:

27 estrofes de 4 versos heptasíl·labs i tetrasíl·labs, amb rima assonant als versos parells i art menor als versos senars i major als parells.

 

 

______________________________________________________________________

 

Conclusions:

Hem escollit aquests tres poemes ja que tenen relació entre sí pel que fa a la temàtica. Els tres utilitzen la natura per desenvolupar els seus poemes i fan una descripció del paisatge segons la època corresponent a l’autor. Ordenats cronològicament l’ordre seria el següent:

primer de tot la cançó popular dels segles XVI-XVII que formen part del període de la Decadència, seguidament Jacint Verdaguer del segle XIX, Renaixement i finalment Josep Maria de Sagarra del segle XX amb les Avantguardes.